Em proposo explorar la significació de Déu i els elements d’espiritualitat en el segon recull de poemes de Miquel Martí i Pol, concebut l’any 1954, però que no fou publicat íntegrament de forma pòstuma fins el 2013 per Edicions 62. Per fer-ho em valdré de l’estudi que fan en la presentació del poemari els editors Roger Canadell i Montse Caralt.
El significat de Déu a Veu incessant
Aquests estudiosos de l’obra de Martí i Pol veuen en aquests poemes una lluita interior entre la recerca de la fe en Déu i la pèrdua d’aquesta fe. Més concretament, ells parlen d’un “itinerari en què el jo poètic transita des de l’agraïment a un Déu que fecunda l’acció dels homes (…) fins a la seva assumpció del rol de profeta, tot passant pel retret i la queixa a un Deu que aclapara (…)” (19). És cert que Canadell i Caralt situen aquesta obra en la línia d’altres treballs com Paraules al vent, Si esbrineu d’un sol gest i El fugitiu, on altres estudiosos també han remarcat la “lluita interior entre la recerca i la pèrdua de fe” (Broch i Planas, 2006: 102).
Ara bé, si a Veu incessant és cert que Martí i Pol s’adreça a Déu de diferents formes, jo no hi he sabut veure un itinerari que condueixi a la pèrdua de fe, ans al contrari, els poemes finals restitueixen el paper central que el poeta reserva a Déu en aquest poemari. Però, vegem amb més deteniment quina és la relació que l’autor estableix amb Déu i com varia la forma d’adreçar-s’hi.
El primer poema és tota una pregària on el jo poètic s’adreça a “Senyor Déu”, a qui defineix com a silenci: “silenci que fecunda/ la nostra inquietud”. Martí i Pol utilitza al llarg del text un seguit d’antítesis i paradoxes. La primera fa referència a la veu de Déu: “la vostra veu/ tramesa en la més pura/ absència de paraules”. I de nou, l’autor juga amb la contradicció amb aquells primers versos quan escriu: “fecundeu la nostra quietud amb el doll/ sempre pur, sempre nou de les vostres paraules”.
Ja en el poema III, apareix el to de queixa al “Senyor” -nom amb el qual a partir d’ara s’adreçarà l’autor a Déu. El poema expressa no pas “el dubte de la seva existència, sinó de la seva proximitat” (20), com observen Canadell i Caralt. En efecte, la queixa no denota inexistència, sinó llunyania i altivesa: “t’has fet llunyà, t’has fet altiu”; encara que això comporta que es desdibuixa la idea de Déu (“hem arribat a creure’t/ un record més llunyà i desdibuixat”) i, més endavant, apareix l’oblit induït (“Ens fas oblidar tant que ets company amorós”, en el poema IV), i una relació de no pertinença (“ja no ens pertanys, Senyor, i ens dol saber/ com t’afiguren dolçament els tímids”).
El poema IV reincideix en la idea de pregària carregada de queixa: “ens fas oblidar tant que ets company amorós/ que ara ja no sabem pregar, Senyor, si no és amb una queixa”. Però, insisteixo, això no va seguit d’un abandonament de Déu, sinó d’una relació contradictòria, expressada al poema X en versos com ara: “Senyor, venim a tu contra la teva veu,/ contra el teu gest altiu d’ocell en vol perenne”. Potser davant d’aquesta altivesa i llunyania, la recerca encara és més necessària: “i així cal que et busquem cavant profundament/ fins veure’t ressorgir, bellíssim davant nostre”, conclou aquest desè poema.
En el poema XV es reforça la idea-força d’un retrobament amb Déu que exigeix un pelegrinatge: “Som pelegrins cap al teu alt silenci/ per recobrar, Senyor, la veu perduda”. I, de nou, l’antítesi entre silenci i veu trasllueix en aquests versos. Ara bé, junt a aquesta acció que correspon als homes de pelegrinatge, el jo poètic demana a Déu que faci la seva part: “Torna’ns l’antiga quietud o encisa’ns,/ per sempre més, amb el teu gest altíssim”, és la cloenda d’aquest quinzè poema.
A més d’aquesta iniciació de la qual el poeta és guia, i que ens fa accedir “cap a les altes rutes”, Martí i Pol clou el poemari amb un esperançador “De vosaltres, germans, serà el regne del Cel” (poema XX, final).
Per tant, lluny de declinar la rellevància de Déu en el pensament de l’autor, aquest dona sentit a la col·lectivitat i al paper del poeta. En efecte, com es pot comprovar en la segona part del poemari que ens ocupa, el poeta s’adreça principalment a la comunitat i s’hi presenta com “l’home que cerca paraules per expressar el sentit del silenci primigeni”, en paraules de Canadell i Caralt (23). És així que el poeta esdevé gairebé un profeta, algú que fa de mitjancer entre Déu i els homes, no en va “es reconeix capaç d’ajudar aquells que vulguin alliberar-se del jou de lleis antigues”. I com ho fa? Doncs, oferint el seu “silenci, ple de força vital” i a través de les “meravelles de llum en les paraules”; és a dir, a través de l’art poètica, de treball amb les paraules i els silencis. És com si el poeta fes volar les paraules com si fossin ocells, per prendre perspectiva i obtenir una visió de la realitat més elevada.
Elements d’espiritualitat
Vegem ara amb cert deteniment com basteix Martí i Pol la imatgeria que li permet elevar-se i desenvolupar el seu paper profètic.
L’autor proposa un misticisme intramundà -en la terminologia de Max Weber-, una iniciació en el camí que assenyala el poeta i que condueix a Déu. Ara bé, aquest és un camí que parteix de la quotidianeïtat (“Déu es fa present en la vida íntima, en la quietud quotidiana” i provoca la “pau desitjada” (Canadell i Caralt, 2013: 20). D’aquí que el poeta inviti a cultivar el gust per les coses petites. En les seves paraules,
perquè en els inútils objectes
inevitablement quotidians
hi ha tot un món no sabut de tendresa.
Precisament aquí hi ha una de les claus en aquest camí místic cap a Déu: la tendresa, l’estimar, com queda explícit en aquest fragment del poema XI:
Car allò més insignificant de la nostra existència
té importància vital si ens hi donem de cor,
(…)
Tot consisteix a estimar finament les coses petites,
esforçant-nos a lliurar els desencerts
del pes angoixós de la fatalitat.
Viure per damunt dels objectes
i estimar-los amb quietud infantil,
sense temor al fracàs.
Llavors descobrirem la nostra verdadera finalitat.
Tot un pla de vida! I és que en Martí i Pol, la creença, la pregunta i el dubte religiós es barregen amb la recerca constant del sentit de la vida i la reflexió sobre la mort, tot i que les al·lusions a aquesta són més escadusseres a Veu incessant[1]. En canvi, l’amor hi és més present, un amor cristià, tant en el bé, com en les penes (“Estimeu-vos, germans, pel que us dol o us encisa”).
El camí passa, a més de l’amor, per la intimitat, pel conèixer-se a si mateixos recordant l’oracle de Delfos en el poema XIX, en què el jo poètic és el Déu cristià:
Puc, si voleu, fer-vos intimar
amb vosaltres mateixos
perquè aprengueu a coneixe-us
D’altra banda, el poeta juga amb un seguit de dicotomies per expressar aquesta tensió entre la quotidianitat i la vida elevada, com són: llum/tenebres, quietud/inquietud, silenci/veu o paraules, intimitat/col·lectivitat, proximitat/llunyania.
Per exemple, al primer poema s’associa Déu amb el silenci i la quietud. També amb la intimitat, com un espai “que heu creat per nosaltres”. Ara bé, en la segona part del poemari, Martí i Pol arriba a parlar de la “intimitat perduda”, com si aquest nosaltres hagués caigut en un parany. La sortida d’aquest parany pot passar per l’autoconeixement, com acabem de veure en el poema XIX, on el jo poètic és Déu. Però tant o més que això, l’autor fa dir de boca de Déu quin és l’altre element que eleva els homes en el camí del Déu cristià:
Quan aprengueu a estimar-vos
més que tota una altra cosa,
s’haurà acomplert el gran manament
i jo perduraré pels segles dels segles.
Autoconeixement, amor i veu. La veu de l’art poètica és la tercera eina de què disposem per seguir el pelegrinatge a Déu.
Així, el poeta és el gran artífex de les paraules i aquestes són el principal mitjà que té a l’abast per arribar a la gent, per “fecundar el vostre silenci” (contraposat al “silenci altíssim” de Déu), amb la finalitat d’“establir una corrent d’amor intens/ entre tots els homes”. I aquest no és altre que el component social de tota religió -que ve del llatí religare– i, de nou, Déu presideix l’àmbit establert pel poema:
Perquè tu ets el consol, la veu i la llum.
I has dit: – M’estimareu més que cap altra cosa.
Aquí apareix la necessària llum, oposada a les tenebres. “Del silenci a la llum hi ha una sola frontera”, conclou l’autor al final del poema XIII i semblaria que aquesta frontera pot ser salvada pel conreu de paraules, tasca en què el poeta excel·leix. El poema següent, en què “la llum és defesa”, es clou amb aquestes paraules en boca del poeta adreçant-se a la comunitat: “Per estimar la llum, germans, cal ignorar-la” i, per fer-ho, “us manquen horitzons/ i us sobren prejudicis”.
L’edifici espiritual de Martí i Pol es basteix amb ajut de les paradoxes, com ara: “Som pelegrins cap al teu alt silenci/ per recobrar, Senyor, la veu perduda”. I el dos poemes finals són determinants. En el primer, el poema XIX que ja hem citat, parla Déu:
Jo sóc qui us parla en les tenebres.
La meva veu s’insinua
i creix lentament i segura dins vostre
I ja en el poema XX, l’últim, es defineix al poble amb termes com “sang”, “llegat” i “estirp” o amb imatges com ara “tan plens d’intimitat com una cambra closa”, i conclou el poemari:
Tot això que en vosaltres resta pur,
us serva enlaire i llença
cap a les altes rutes.
De vosaltres, germans, serà el regne del Cel.
Aquí les imatges que s’associen a Déu són puresa, elevació i Cel; de manera que l’esquema de tot l’edifici espiritual de l’autor podria ser:
Bibliografia
- Broch, Àlex i Planas, Xevi (2006). Miquel Martí i Pol, vida i poesia. Proa.
- Marti i Pol, Miquel (2013). Veu incessant. Edicions 62.
[1] Al poema VIII escriu sobre la bona vida i la bona mort (“morir, de mort suau,/ un dimecres a la tarda”) i acaba el poema XII amb els versos “Tot és pregar perquè la Dama ens besi/ quan tot sigui propici”.
La lupa inquieta 