En la qüestió de la relació entre éssers humans i animals no humans, hi ha un llibre que em serveix, especialment, de referent. És el The Companion Species Manifesto de Donna Haraway (Prickly Paradigm Press, 2003). Si vint anys enrere aquesta biòloga i filòsofa va fer el mateix amb el Manifest Ciborg respecte dels robots, podem considerar aquesta autora com a clau en la perspectiva posthumanista, que té com a característica revisar l’antropocentrisme i obrir-se a una mirada més policèntrica, on les màquines i els animals també compten.
En el cas que ens ocupa, Haraway posarà les bases per entendre la relació esmentada, sota el concepte d’espècies companyes, que no ha de portar a equívoc perquè no es defineix una relació ideal i simple, sinó complexa. Segons aquesta concepció, els animals serien per a les persones, altres significatius (significant others) i mantindrien un tipus de relació caracteritzada per pràctiques emergents i formes de vida no harmonioses que, malgrat tot, estarien unides en un futur conjunt (18). Aquest concepte ens remet als agents de socialització, segons George Herbert Mead, és a dir a aquelles figures que intervenen en la nostra educació en sentit ampli com a infants, perquè ens són referents i alhora mantenim amb ells una intensa relació afectiva, com ara el pare i la mare, els germans o els tiets. Ara, curiosament, Haraway inverteix els termes, i els agents socialitzadors no serien els humans, sinó les seves espècies companyes. Es tracta d’una boutade, d’una provocació? O és una perspectiva conscientment assumida? Com veurem, sembla que de la relació animals humans-animals no humans, l’autora posa l’accent en el propi vincle que fa que uns ajudin a constituir-se als altres, és a dir, s’enfoca en la reciprocitat.
Veurem com des d’aquesta perspectiva podríem dir-ne, seguint a Mara Martínez (2016), postantropocèntrica i posthumanista:
“Deberíamos notar que todas formamos parte de lo mismo y eso es algo que nos aporta la mirada postantropocéntrica y posthumanista; estamos en un mundo tentacular donde todo está absolutamente relacionado. Debemos entender que ellos son nosotras y a la inversa, que no hay más frontera que la artificialidad de unos límites erigidos desde el especismo” (11-12).
I per Haraway, alteritat significativa (significant otherness) significa -entenc- que:
- reconeixem els animals com a agents amb capacitat cognoscitiva, i
- ens reconeixem, ens constituïm com a agents en la relació.
En paraules seves, “la clave está en el reconocimiento de que uno no puede conocer al otro o a sí mismo, sino que tiene que preguntar constantemente quién y qué está emergiendo en la relación” (87).
Ara bé, la relació no és pas simètrica o equitativa. Com apuntava una de les persones entrevistades:
“Pues sí, porque al final depende de ti, ha caído en tu casa… Tienes que estar muy pendiente, si no se escapan o sufren, necesitan de ti. Entonces, sí, ¿Paternalista? No sé, es un ser que necesita tu ayuda y tienes que… No sé si eso es paternalista o simplemente amor. Amor sin más” (Entrevista 1).
Ara bé, aquest testimoni apunta ja a una relació recíproca i complexa. No és simplement que l’animal no humà depengui del seu responsable per subsistir i ser, sinó que l’ésser humà també n’obté alguna cosa de la relació o, -potser seria millor dir- es constitueix en la relació, que la testimoni anomena “amor sin más” i que aquesta recerca pretén esbrinar.
- Status que els animals no humans ocupen dins la societat.
En primer lloc, cal plantejar-se l’estatus que la nostra societat té reservat a les espècies no humanes que conviuen amb els humans. En relació amb això, he observat dues qüestions: la personificació d’aquests animals ho humans i la seva segregació en l’espai públic.
Així, d’una banda, s’observa un fenomen d’aparent creixent personificació dels dits animals de companyia. Ho veurem en l’anàlisi de l’estatus que ocupen aquests animals dins la família, quan es parla com si es tractes d’un membre més que se sol anomenar fill dels adults que en són responsables (en castellà, s’arriba a parlar de “perrijos” o “gatijos”(Martínez, 2016: 20)). També, es pot interpretar com a fruit de la personificació l’aparició de serveis que s’ocupen de la cura dels animals dependents dels humans, com ara perruqueries canines o serveis veterinaris.
D’altra banda, entre les entrevistes exploratòries, una de les persones entrevistades (E2) havia cremat el cadàver del seu gos per portar-lo amb ella arreu. La mateixa entrevistada descriu un dels seus gossos com a fort: “fuerte de carácter y fuerte físicamente”. És com si hi hagués un desplaçament del tracte habitual envers els fills o familiars humans cap als animals convivents.
Una altra de les persones entrevistades és encara més explícita en anomenar “persona petiteta” els gossos que tenia al seu càrrec:
“Jo li dic que és com una persona petiteta, pero con pelo, no pot parlar, però bueno ell se fa entendre, es fa entendre i si estan malalts o volen alguna cosa se fan entendre” (E3).
1.1. Espai reservat als animals en l’esfera pública
Ara bé, si en la relació interespècies, els humans tendeixen a personificar els animals no humans, en l’espai públic s’observen restriccions en l’accés d’aquest últims en determinades zones.
En primer lloc, a diferència d’anys enrere -fa uns 50 anys-, en què era habitual veure gossos sols en l’espai públic, especialment en els pobles de l’àmbit rural, actualment és obligatori que els gossos vagin acompanyats dels seus responsables humans i, generalment, lligats amb una corretja. En el cas que estiguin abandonats, el seu destí és una gossera o una associació protectora d’animals. Als Estats Units, explica Haraway, aquesta s’encarrega de desparasitar-lo, esterilitzar-lo, rentar-lo, educar-lo, fotografiar-lo, exhibir-lo i publicitar-lo per a ésser adoptat (19).
Segons la segona entrevista exploratòria, a l’illa de Menorca constata restriccions que no es limiten a l’espai públic, ja que ha experimentat negatives al lloguer de pisos per a algú que conviu amb gossos. També en les travessies en vaixell, fins fa relativament poc, els animals anaven en gàbies, tot i que recentment les companyies que s’han declarat pet friendly habiliten camarots on és possibles acomodar-se amb mascotes o portar-les a la zona de butaques en petites gàbies transportables. Tampoc els càmpings de la illa donen facilitats. La segona persona entrevistada, una dona de mitjana edat que ha tingut fins fa poc dos gossos -ara n’hi queda un- explica les dificultats amb què s’ha trobat en aquesta illa:
“(…) a los que amamos a los animales y los vemos como tal, como seres vivos y no como bestias, como lo dicen en Menorca –“son bestias”-, los que los vemos con otros ojos, nos producen mucho daño. Que no bajen a las playas, eso me parece… Quiénes somos los seres humanos como para vetar partes de la naturaleza que se nos han dado a todos, a todos por derecho de vida, a todo ser vivo? Y no podemos entrar con nuestros perros en las playas [en temporada alta], a parte porque ensucian, a parte que hipocresía tan grande!, porque ensucian. Entonces, todo eso, al tener perros y al amarlos tanto, nos parece tan injusto y ha sido una guerra interna tan grande la que yo tengo, que para empezar se me ha obligado en cierto modo, a tirarme un tiempo cuando se vaya Jara, para poder ser libre, y poder viajar y poder ir a playas, que no me limite… voy a pasar un tiempo sin tener perros” (E2).
En l’àmbit urbà és avui difícil veure gossos corre en llibertat, si no és en espais naturals en hores poc freqüentades o bé en espais expressament reservats per als gossos.
1.2. Noves formes de parentiu
Malgrat la tendència a anomenar els animals de companyia com a fills per part dels humans que en són responsables, Donna Haraway prefereix diferenciar aquestes denominacions pròpiament humanes:
“Mi família multiespecies no se basa en la maternidad de alquiler y en sustitutos; estamos tratando de vivir otros tropos, otros metaplasmos. Necesitamos otros nombres y pronombres para los géneros de parentesco de las especies compañeras, precisamente como hicimos (y todavía hacemos) para el espectro de los géneros.” (160)
En el fons, del que es tracta és de “llevarse bien juntos”, en paraules de Helen Verran (164) i per això, pot ser bo reimaginar l’ecologia que aquests animals van tenir temps enrere, abans de ser domesticats pels humans.
Mara Martínez parla de relacions de parentiu d’afinitat entre espècies, que ha d’inspirar un canvi en la nostra relació com a humans amb tots els animals, no només els domèstics. Aquesta antropòloga defineix que una relació de parentiu d’afinitat no és només adoptar, sinó “sobre todo, crecer la similitud o coincidencia de caracteres, gustos, sentimientos, entre dos o más animales de los que, al menos uno, será humano” (23).
Alguns termes que s’empren en relació amb aquest concepte de parentiu entre espècies són: refugiat, animal convivent o animal de família. Ara bé, la gent tracta els animals amb qui conviu en pla d’igualtat o de dominació? Pot ser que es tractin com un membre més de la família, però com si fos menor d’edat, com un infant? I a la família, què li aporta tenir animals a casa?
Per a la primera persona entrevistada, això és el que li aporta l’animal convivent a la família:
“Pues, movimiento, responsabilidad, también a veces stress, para ver quien saca, quien hace esto, porque no se ha hecho lo otro, la comida que se acaba. Esto en cuanto lo negativo, pero lo positivo, vamos a la calle, sacamos a la perra, une. Une a la familia, claro.(…)” (E1).
De vegades, el vincle entre la persona responsable i l’animal que conviu amb ella és més fort que amb altres humans, com es desprèn del següent testimoni:
A ver, sabes qué pasa que con Luno [un gos que se li havia mort recentment] tenía un vínculo tan fuerte, que Jara [la mare del gos anterior, convivent també amb ells] ha vivido todos estos años un poco en la sombra, Luno y yo éramos Luno y yo, yo y Luno, dormíamos juntos, todo el día pegado, y a Jara yo me daba cuenta que le hacíamos un poco el vacío, y ella… yo hacía por estar pendiente de ella, por arrimarla, por acariciarla, pero ella me miraba en la distancia, veía que Luno tenía mucha más conexión. Entonces yo pensaba que ahora iba a coger tristeza o a ponerse más ñoña, pero no, la he visto más vinculada a mí ahora, más cercana, más pendiente de mí. No creo que se alegre, pero ahora mismo me tiene a mí al cien por cien, entonces (…) está mucho más cuidada, llevamos los tiempos que ella necesita en la calle, va muy despacito, cosa que antes no podía, tenía cada uno su velocidad, ahora mismo está mucho más atendida, con lo cual yo estoy supliendo el vacío que ha dejado el Luno. (…) He tenido alguna pareja que ha visitado frecuentemente la casa, pero nunca ha sido de la manada, como digo yo (E2).
Per tant, per a una família l’animal que està al seu càrrec ocupa un lloc rellevant dins la llar, que pot variar segons la intensitat del vincle. No deixa de ser un membre més de la família, amb un estatus propi.
Tot amb tot, hi ha una certa tendència a comparar el fet de tenir un animal amb tenir un fill. Ho he trobat en dues de les tres entrevistes exploratòries realitzades. En ambdues es destaca dues característiques: la intensitat emocional de la relació i la responsabilitat que comporta tenir un fill o una mascota al seu càrrec.
“no se puede comparar la implicación a muchísimos niveles que significa tener un hijo, lo que supone adoptar un perro; pero, a nivel de amor y de sentimientos, creo lo he leído en muchos aspectos y creo que es así, el amor es el amor y el amor que sientes por un animal o por un hijo o por un padre o por un amigo es el mismo sentimiento. Es amor. Entonces, para mí son hijos, es una responsabilidad tener un hijo, a la hora de sacarlo, a la hora de atenderlo, a la hora de educarlo, de darle la mejor comida, de darle el mejor veterinario si lo necesita, incluso a la hora de no dejarlos solos en casa. Entonces, el grado de responsabilidad e implicación no es el mismo, pero para mí es fuerte, es grande” (E2).
“Hombre, i tant, és com tindre un fill diguéssim. Et priva de moltes coses, però ja ets conscient. (…) Ah, jo li dic que és com un fill. Bueno, jo no he tingut fills, però a mi que no me’l toquin, jo el defiendo com, és com un fill: l’has d’ensenyar, l’has de cuidar, no l’has de portar al cole (riu), no tindrà uns estudis, però bueno és una responsabilitat gran. És una responsabilitat i et priva de moltes coses, però tu ja ets conscient que si tens un animal no és per tenir-lo d’adorno i d’allò” (E3).
A més, aquest últim testimoni remarca que els animals aporten alegria (talment com els fills?):
“És una responsabilitat, és que no sé, arribes i estàs malament i et porta la pilota; tu estàs malament, però agafes la pilota i comences a jugar. I tu has estat depressiva i d’allòs i mira, ells veuen i t’alegra el dia, no? És molt terapèutic, són molt terapèutics, és molt… És molt!” (E3)
I això ens condueix a la relació de tipus simbiòtic que s’esdevé entre la persona i l’animal i que alguns han expressat mitjançant el terme “amor incondicional”.
2. Amor incondicional o amor interessat?
Donna Haraway ha desacreditat aquesta idea de l’amor incondicional com a explicació del lligam fort que s’estableix entre un animal i una persona. Per l’autora, això tindria a veure amb un aspecte intangible o inaprehensible de la relació, que li donaria més força. Ara bé, no és que no hi hagi amor, és que aquest no és incondicional. Així ho explica l’autora:
“Nos estamos entrenando mútuamente en actos de comunicación que apenas entendemos. Somos, constitutivamente, especies de compañía [companion species]. Nos constituimos la una a la otra, en carne y hueso. Significativamente distintas la una de la otra, con diferencias específicas, representamos en carne y hueso una repugnante infección evolutiva llamada amor. Este amor es una aberración evolutiva y una herencia naturocultural(11)”.
D’altra banda, l’autora es refereix al terme co-evolució per indicar que ambdues espècies -humans i gossos- s’han influït mútuament.
En canvi, per a la segona entrevistada, el que t’aporta un gos és, clarament, amor incondicional “sin esperar nada a cambio”, al que qualifica d’“auténtico, puro”, d’algú que sempre hi és (“con las personas es diferente”) (E1). Aquest element és qualificat, a més, per l’entrevistada 3 com a terapèutic:
“Jo! És que t’aporta tot. T’aporta tot, tu vens cansat i arribes i ja els tens allí. Tu pots estar cansat, però ella et va a reanimar. Tu estàs malalt o estàs trist o d’allò i ells ho noten i el tens al costat. Jo he estat amb el Teo al llit i a ella l’he tinguda damunt de la panxa. [Ara quan ha estat lesionada] Amb la cama, amb el peu enlaire, doncs, jo la tenia al costat i en plena calor i jo la tenia damunt meu. I amb els altres també ho notaven quan estaves malalt.”
A més, la tinença de gossos afavoreix que la gent surti de casa i es relacioni més. En primer lloc, perquè a la ciutat hi ha la responsabilitat d’acompanyar el gos a fer un passeig dues o tres vegades al dia. En això han coincidit dues entrevistades, que a més destaquen que això uneix la família (“Sí, eso, une, da alegría, te saca a la calle, te saca”, E1) o bé promou la relació amb altres persones que tenen gos o, simplement amb veïns:
“És que no sortiria, no sortiria. I així, d’aquesta manera té una obligació per sortir a treure-la. O ara que jo no podia, l’ha treta molt ella, l’ha treta ella. I li ha anat bé en part, perquè després diu “Ai, és que ens hem trobat…”. Clar, ella no es dona compte, em dono compte jo i li dic: “Veus com t’ha anat bé!”, perquè s’ha trobat amb altra gent, s’ha trobat amb altres gossets, clar d’aquesta manera es relaciona” (E3).
I això torna a tenir un vessant terapèutic:
““Ah, que m’he trobat amb aquest, que portava allòs, ens hem trobat a…”. Llavors la persona, la meva mare ha marxat d’una manera i torna d’una altra” (E3).
3. Ensinistrament, educació i nova forma de relació.
Pel que vèiem en l’apartat anterior, potser no podríem parlar d’amor incondicional, perquè els animals domèstics depenen de nosaltres per a la seva subsistència. Es tracta d’un amor interessat? Segons Haraway, es tracta, més aviat, d’una relació de complementarietat. L’autora utilitza específicament la relació entre criadors i entrenadors de gossos d’atura i els seus animals per definir la relació d’amor que s’hi dona:
“[l’arrel del seu amor és] el placer profundo, incluso la alegría, de compartir mi vida con un ser diferente, para el cual sus pensamientos, sentimientos, reacciones y probablemente necesidades de supervivencia son diferentes de los nuestros.” (67, es tracta d’una cita de Linda Weisser)
Ara bé, la vessant educadora és només una faceta de la relació entre les espècies companyes.
Aquesta relació específica entre gossos que fan una feina i els seus amos els protegeix més que no pas quan el seu estatus és estrictament el de mascotes, ja que en les nostres societats es produeix:
“el riesgo de abandono cuando menguan las afecciones humanas, cuando la conveniencia de la gente toma prioridad o cuando el perro falla en su entrega en la fantasía del amor incondicional” (68).
En aquestes relacions, Haraway parla més de respecte i confiança, més que no pas d’amor.
L’autora cita l’ensinistradora Hearne per enfocar-se en una ètica del compromís de fer alguna activitat, de la satisfacció per la fita assolida, entre humans i animals, més que en uns drets genèrics dels animals. En aquesta relació,
“los perros y los humanos “construyen” derechos cada uno para el otro, como el derecho a demandar respeto, atención y reacción”. (92)
Hearne parla de “posesión recíproca”: “si yo tengo un perro, mi perro tiene un humano” (93). I més endavant, Haraway escriurà:
“El amor, el compromiso y el anhelo de talento compartido no es un juego de suma cero. Actos de amor, como el entrenamiento en el sentido de Vicki Hearne, engendran actos de amor, como preocuparse de y por otros mundos concatenados y emergentes.” (103)
Aquest és el moll de l’os del seu The Companion Species Manifesto.
Si bé no tots els gossos són objecte d’ensinistrament, sí que podem dir que tots han passat per un procés d’aprenentatge, sovint per la família que els ha acollit, com ho testimonien dues de les tres persones entrevistades:
“El que me costó mucho fue el macho, el macho salió sobreprotegido por la madre y por mí, muy mimado y, de hecho, tenía problemas de reactividad con él, de apego, sufría ansiedad por separación, porque, de hecho, maleduqué mucho al hijo y Jara, sin embargo… Por eso digo que cada perro tiene una personalidad única. Teniendo la misma dueña, Jara salió muy fácil y muy dócil y con el Luno tuve problemas con él y, de hecho, tuve que castrarle al año para bajarle un poco el nivel de agresividad que tenía” (E2).
“Els has d’ensenyar. Nosaltres de seguida els hi vam posar els empapadors, perquè fes el pipí allí, al seu lloc on tenia l’aigua i el menjar, de seguida es va posar ella a menjar. Es va adaptar de seguida: a dormir i al lloc, i els pipís, bueno, algun que altre a fora, teníem tota la casa plena d’empapadors (riu). I no, no, es va portar molt bé” (E3).
Aquesta relació que comporta l’educació o, més específicament, de l’ensinistrament dels animals per part dels humans, implica que s’estableix una comunicació entre espècies. Ens podem preguntar de quina mena és aquesta comunicació.
4. Comunicació entre espècies.
En la comunicació entre espècies convivents, com és el cas dels animals humans i no humans, predominen els intercanvis amb alta càrrega emocional i, sobretot, a través del llenguatge dels gestos.
Segons Martínez (2016), en les relacions entre animals humans i no humans, la dimensió emocional és la més rellevant, perquè seria el context on es donen les reaccions cognitives i conductuals. A falta d’un llenguatge comú, les emocions són la via de comunicació interespècies. Per Bekoff, són la base, en compartir-les i entendre el llenguatge de les emocions, per crear lligams socials profunds i duradors.
Segons aquella antropòloga, més que intel·ligència, la relació amb animals no humans és de sintença, concepte que manlleva de Reagan: “Una cuestión evidente es que humanos y no humanos somos todas animales, la diferencia es cuestión de grado y no de género, afirma Tom Reagan (2013), añadiendo que lo importante no es la inteligencia sino la sintiencia” (13).
Un concepte que dona compte de l’especificitat de la relació entre animals humans i no humans és el concepte d’ordre o expressió somàtica, que és “un estado de sentimiento corporal que las personas y los otros animales desean sobre la base de criterios estéticos, disposiciones, intenciones y normas sociales (Vannini et al, 2010, p. 337)” (24). Martínez explica que les sensacions que es produeixen en aquesta “alineación somática interespecie” formen un “yo sensorial” compartit pels actors que intervenen en la interacció. (25) L’autora parla també de comunitat estètica “siempre que humanos y los otros animales negocien, reconozcan y compartan un orden somático común”. Aquí l’autora cita Goffman per copsar que en la interacció la dimensió psíquica i la corporal estan intrínsecament involucrades:
“el orden somático no es más que una especie de orden negociado que es necesariamente el resultado de un compromiso y, por lo tanto, casi nunca un estado ideal” (30).
En realitat, es produeixen transformacions somàtiques en els individus implicats en la interacció.
Ara bé, com es fa o practica la relació entre animals i humans? Amb quins gestos i quin tipus de llenguatge s’utilitza?
“Pues un lenguaje no verbal, más con la mirada, con los gestos, con las caricias, con la energía, no sé. La expresión, la expresión con la palabra también, con el tono. Es diferente, es otro lenguaje: menos palabra y más gestual, más desde el cuerpo” (E1).
“Per què ho files, ell quan, si, jo què sé, ell si vol alguna cosa, doncs, es queda allí plantat o borda dient “escolta, tira’m la pilora, vale!”. O, si està així moix, tu veus que fa una careta que algo li passa, a llavors és que li fa mal la panxa, per exemple, o que té ganes de sortir i comença a… se fan entendre. Es fan entendre” (E3).
El llenguatge de gestos emprat té a veure amb l’aprenentatge i la rutinització:
“(…) Això sí, per exemple, ella quan té gana, de seguida se’n va amb la mama, li dona ella, llavors els dissabtes la trec jo, llavors ve cap a mi. Ella sap. No són tontos, no! (riure). A l’hora del menjar, a mi no me’l demanarà no, li demanarà a qui li dona sempre” (E3).
5. La relació dels humans amb els animals no humans ens obre a un posthumanisme?
La relació dels humans amb els animals de companyia és una oportunitat que ens brinden els nous temps per obrir-nos a una perspectiva no antropocèntrica ni especista, sinó a una relació amb els animals i, en general, amb la naturalesa que no sigui de domini, sinó d’integració i sostenibilitat. Com expressa el testimoni d’una de les entrevistades:
“Hombre, claro que te dan! El vínculo no es unidireccional, el vínculo, la conexión es en las dos direcciones: yo le aporto cuidado, le aporto amor, alimento, toda la libertad que pueda, porque no debemos olvidar que son animales libres, como las personas, pero no se puede tratar como a un humano. En realidad, son animales y les doy toda la vida de perro que tienen que vivir, y la conexión que se establece y el vínculo es diferente el que yo les doy a él que el que él me da a mí, no lo sé exactamente, pero ya te digo que lo que yo tenía, lo que yo he compartido con mis perros es una conexión y un vínculo, para empezar que no necesita palabras, que para mí eso es muy grande, no necesito explicar lo que siento, ni él para mí, no necesita explicarse con palabras, que pierde mucha fuerza, pero hay mucha fidelidad, que valoro muchísimo. Él es capaz de dar la vida por ti, hasta que no te ven no es completamente feliz. Me dolía porque lo quiero libre, lo siento libre, porque los amo, y por eso los sacaba mucho al campo, para que conectaran con la naturaleza, de donde vienen, de donde venimos todos, para que desarrollaran el olfato, de oído, de escuchar los pájaros, la tierra, y yo disfrutaba muchísimo, más que lo que tenían conmigo, disfrutaba mucho de verlos libres, de verlos correr, de verlos cazar. A mí me gustan mucho los perros, pero me gustan mucho los animales, Jordi. Siempre he pensado que debería haber nacido animal y vivir en la naturaleza y, de hecho, tuve una época que viví así. Viví en una cueva, descalza, desnuda, comportándome como un animal, haciendo pipí como los animales. Siento que hay una conexión muy fuerte con la naturaleza, y yo admiro mucho que lo tengan menos contaminado que los humanos. Esto es una cosa que disfruto mucho con ellos, me conectan mucho” (E2).
La condició posthumana és definida per Rosi Braidotti (2020), com “la convergència del posthumanisme, d’una banda, i del postantropocentrisme, de l’altra, dins d’una economia de capitalisme avançat” (10). El primer se centra a criticar l’ideal humanista de l’home com a mesura de totes les coses, mentre que el segon critica la jerarquia de l’espècie humana per sobre de les altres espècies, així com la seva centralitat. Per Braidotti estaríem entre la quarta revolució industrial, que implica l’aparició de tecnologies com la robòtica, la intel·ligència artificial, la nanotecnologia, la biotecnologia i la internet de les coses; i la sisena extinció d’algunes espècies, que provoca el canvi climàtic.
Una recerca més aprofundida com la que em plantejo haurà d’escatir quins discursos acompanyen les relacions entre humans i animals domèstic, en funció de factors com la classe social, l’edat o el gènere. Aquests discursos que trobem a l’hora d’explicar l’experiència amb animals dits de companyia s’acosten al posthumanisme i al postantropocentrisme o bé es mantenen en els límits de discursos antropocèntrics i supremacistes de l’espècie humana envers les altres espècies animals amb qui convivim.
Bibliografia
- Braidotti, Rosi (2020). Coneixement posthumà. Barcelona: Arcàdia.
- Goffman, Erving (1983). The interaction order. American Sociological Review, 48:1-17.
- Haraway, Donna (2016). Manifiesto de las especies de compañía. Vitòria: Sans Soleil Ediciones.
- Martínez, Mara (2018). “Especies compañeras, los cuerpos otros”. Article realitzat dins el projecte de recerca d’I+D+I “El cuerpo y el género dentro del marco epistemológico y conceptual del posthumanismo”.
La lupa inquieta 