Segons informa El Punt Avui, arran de la detenció d’una persona que anava a ocupar un habitatge al barri de Cerdanyola de Mataró (en aquest barri hi ha un desnonament diari, segons TV3), van succeir incidents protagonitzats per joves cremant contenidors i tres cotxes, entre el 9 i el 16 d’abril. Els mossos d’esquadra hi han realitzat 9 detencions, de les quals cinc corresponen a menors d’edat. Just un mes abans, a Salt, es van produir també protestes i enfrontaments amb la policia pel desnonament de la família d’un imam, la qual cosa va encendre la comunitat senegambiana d’aquell municipi, que va denunciar racisme immobiliari, segons informava Aniol Costa-Pau al diari Ara.
Sembla clar que l’habitatge ha passat a ser en la nostra societat una qüestió clau, on es dirimeix el lloc que cadascú ocupa en l’escala social.
Tot i que salvant les distàncies i en un context i dimensions diferents, aquests fets recorden els esdevinguts a les banlieues franceses, per tres raons:
- Esclaten en els barris perifèrics de les ciutats
- Hi ha un component disruptiu en les accions, de violència contra la policia i, de vegades, contra béns particulars, com els cotxes.
- Els joves hi són protagonistes.
Com apuntava l’intendent de la prefectura dels Mossos d’Esquadra de Mataró, estem davant “l’escorça de problemes sistèmics”, per fer referència al fet que aquests problemes no poden ser resolts només amb accions policials. En efecte, al meu entendre, cal comprendre quins factors duen els protagonistes de la petita revolta a actuar com ho fan. Ho farem basant-nos en l’anàlisi que Danilo Martucelli (2007) feia dels successos esdevinguts als barris perifèrics francesos de 2005. Això sí, deixem-ho clar, ni per dimensions ni per context immediat, els fets de França i els de Mataró són similars, ja que estem davant, en l’últim cas, d’uns fets d’un impacte molt més limitat en l’espai i el temps, i de conseqüències quant a afectacions menors.
En una anàlisi que va fer aquest professor de la Université de Lille i investigador del GRACC (Groupe de recherche sur l’action collective et les croyances) dos anys després dels fets, reflexionava al voltant d’un seguit de qüestions, que repasso.
En primer lloc, ens podem plantejar de nou si estem davant d’uns mers aldarulls o podem considerar-los un principi de revolta, ja que poden ser interpretats com l’expressió d’un malestar pel tractament rebut per part de les institucions. Es tracta d’un malestar que s’adreça, principalment, a la policia, que es percep com a causant d’injustícies relacionades amb la dificultat creixent d’exercir el dret a l’habitatge. En efecte, les manifestacions -segons Martucelli- d’indignitat, ràbia o odi es vehiculen en enfrontaments amb la policia, en què es cremen contenidors o es tiren pedres i altres objectes.
En segon lloc, els principals protagonistes de la revolta urbana francesa van ser joves de 14 a 16 anys, majoritàriament; i els detinguts pels incidents de Cerdanyola, menors d’edat en la seva majoria. Com sempre que succeeixen fets similars a l’actualitat, partits d’extrema dreta com Vox s’afanyen a vincular-los amb joves d’origen estranger, però com recordava Martucelli, es tracta de joves que han nascut molts d’ells en la societat d’acollida i que, en aquell cas, “es precisamente porque son y se sienten franceses que no soportan el estatus de subciudadanos al que se sienten condenados” (79). En el cas de Cerdanyola, primerament no és clar que els joves que protagonitzaren les esmentades accions fossin d’origen estranger; i, en segon lloc, la seva motivació, la lluita per l’habitatge, denota també una voluntat d’arrelament, d’inserir-se en la societat, una actitud rebel contra l’exclusió social a la que es veuen abocats.
En tercer lloc, per Martucelli, els joves revoltats francesos tenien un sentiment de segregació social i urbana, junt amb un sentiment d’abandonament institucional. La manca d’un treball de camp no ens permet constatar fins a quin punt aquests factors mouen els joves de Cerdanyola. Ara bé, si tenim en compte que aquest barri mataroní presenta tradicionalment una alta identificació amb el propi veïnat (hi ha un alt índex de permanència al barri per part de la gent que hi ha nascut), i que les institucions han generat polítiques rellevants d’atenció a la comunitat els últims 20 anys (Pla de Barris, Pla integral de 2017 i programa «Barris i comunitats» de la Diputació de Barcelona, el 2021); podem aventurar que no es donen les condicions de barri marginal i marginat institucionalment que explicaven les protestes a França. Així mateix, un altre factor afegit en aquell cas era la manca de teixit associatiu que ajudés a la cohesió social, cosa que a Cerdanyola no es dona, ja que la xarxa d’associacions hi és molt rica.
En últim lloc, malgrat que els incidents de mitjan d’abril a Cerdanyola puguin ser interpretats com una estratègia de reivindicació dels drets d’accés a l’habitatge, de reafirmació dels joves de formar part del barri; el cert és que aquests fets són vistos sovint com un estigma que els afecta a ells i al veïnat sencer i que sectors d’extrema dreta associen amb la presència d’estrangers al barri. En canvi, als barris perifèrics de Mataró, la convivència intercultural sembla que és bona i que la conflictivitat no segueix línies de fractura ètniques. Un teixit comercial i associatiu dens hi contribueix. A falta d’una recerca sobre el terreny més aprofundida, els fets d’abril responen més a una conflictivitat social, que interètnica. Així, en una zona d’alta densitat demogràfica i baix nivell de renda, el problema de la manca d’habitatge repercuteix en tots els sectors del barri, sigui quin sigui el seu origen. Per tant, un tractament del problema que l’abordi d’arrel, passa per encarar la problemàtica de l’habitatge i fer-ho tenint en compte la complexitat i riquesa del barri, agregant grups diversos, més que no segregant-los.
Bibliografia
Martucelli, Danilo (2007). “Francia, dos años después. Los sucesos de octubre-noviembre de 2005”. Cuadernos de pedagogia, n. 372.
La lupa inquieta 