Per Jordi Pascual i Saüc
Byung-Chul Han és un filòsof coreà establert a Alemanya. Ha escrit La societat del cansament (2010), on explora l’anomenat síndrome del burn-out en què els treballadors “es cremen” per un excés de feina i estrés; Psicopolítica (2014), en què estudia l’autoexplotació pròpia del capitalisme neoliberal, on es confon llibertat i hiperactivitat productiva; i, recentment, Vita contemplativa. Elogi de la inactivitat (La Magrana, 2023), que vull comentar aquí.
El punt de partida de l’autor és que en una societat abocada a l’activitat, sentir-se inactiu és viscut com un dèficit que cal remeiar com més aviat millor. Es tracta, per tant, d’una obra crítica i, atesos els temps que corren, escrita a contracorrent.
Però, què ens aporta una vida contemplativa, en un sentit ampli? Repasso quins són els principals arguments de Han.
- Un temps lliure de debò.
Actualment, l’anomenat “temps lliure” és un temps prenyat d’ocupació. Només cal veure l’agenda dels infants plena d’activitats extraescolars. Com diu Han, “es tracta d’un temps que matem per no permetre que aparegui l’avorriment”. També -podem afegir- l’expressió fer temps, quan faig alguna cosa per fer l’espera més portadora, ens delata. Ens costa esperar, busquem omplir el temps. Una vida intensa és avui sinònima de rendiment o consum i ens allunya del temps veritablement lliure, el que apareix quan remet la pressió pel treball i la productivitat. És a dir, es tracta d’alliberar el temps d’oci de l’obsessió de la hiperactivitat.
- L’acció sense finalitat porta a la festa, l’origen de la cultura.
Segons Han, “l’acció és un fet constituent de la història, encara que no és una força que creï cultura. No la guerra, sinó la festa, no les armes, sinó els adorns són l’origen de la cultura”. Amb aquest estil tan poètic, l’autor creu que l’essència de la cultura és ornamental i posa l’exemple del Barroc, com un temps de decorazione assoluta. Ara bé, no es refereix a la festa convertida en events i espectacle a què ens aboca el capitalisme, sinó el deslliurament festiu de la comunitat en el temps cíclic (Guy Debord). La festa que fa colla, la festa sense temps, on el temps perd el valor de mercaderia que li assigna el mercat.
- La inactivitat obre la porta de la felicitat.
Han relaciona la felicitat amb el luxe, que considera un tret constitutiu de la festa. No pas el luxe relacionat amb el consum, sinó el que va més enllà de la satisfacció de les necessitats, a la qual s’orienta el món del treball i el rendiment, per esdevenir el símbol d’una felicitat autèntica. El luxe escapa de la lògica econòmica, té a veure amb luxar-se, sortir-se de la norma, podríem dir, o del que està establert. En paraules de Han, de nou pura poesia:
“La verdadera felicidad se debe a lo vano e inútil, a lo reconocidamente poco práctico, a lo improductivo, a lo propio del rodeo, a lo desmedido, a lo superfluo, a las formas y a los gestos bellos, que no tienen utilidad y que no sirven para nada”. (15)
I posa l’exemple del passejar sense rumb, pròpia del que en francès es diu un flâneur.
- La porta de la veritat.
La veritat es troba en la relació entre les coses i per accedir-hi, Han traça el camí del dormir i el somni, de la memòria involuntària, rememorant Proust. Igualment una altra forma d’inactivitat, l’escolta, més que el parlar, ens acosta a la veritat, a través de l’experiència, basada en el do i la recepció. Ara bé, en l’era de la informació, ningú no escolta, “cada quien se produce a sí mismo” (22). Estem més preocupats a produir continguts, que no a rebre’ls.
I és que la inactivitat i la vida contemplativa requereixen temps, tan preuat en una època de presses i orientada al curt termini. És l’espera de qui no espera res la postura de qui està inactiu i contemplatiu. I aleshores ens obrim a l’esdevenir inconscient (23).
- El no-saber revifa la vida.
Recordant Nietzsche, Han afirma que la decidida voluntat de saber no abasta allò més íntim i profund de la vida, més aviat paralitza la vitalitat (24). En canvi, el no-saber, com una forma d’inactivitat, fa revifar la vida. Això em recorda la idea de filosofia d’Ortega y Gasset, pel qual filosofar seria sortir-se del món, per contemplar-lo racionalment com un objecte. Però aquí hi hauria una diferència important amb la proposta que ens ocupa, perquè per Han la contemplació seria una forma d’inactivitat, que com veurem permetria entrar en comunió amb la natura.
- La inactivitat fa emergir allò nou.
El tedi és el llindar de grans fets, dirà Walter Benjamin, que és com dir que la inactivitat és la llevadora d’allò nou. Sense la capacitat de tedi no sorgeix l’esdeveniment inconscient. Per a què sorgeixi alguna cosa distinta, cal temps per a què es desplegui l’activitat sense fins ni regles prefixades, segons Nietzsche. Només el silenci ens torna capaços de dir alguna cosa inaudita, rebla Han.
- Temps per pensar.
Sense temps per pensar, ens anem repetint. Cada cop hi ha menys espai per a la reflexió i el debat pausat i argumentat. El lliurepensador s’està extingint, escriu Han, citant Nietzsche: “atès que falta temps per pensar i assossec al pensar, ja no es ponderen els parers divergentes: n’hi ha prou amb odiar-los”. Això ens evoca les respostes reactives de les xarxes socials, que no donen espai a l’argument meditat. És cert que, com apunta Joan Burdeus, en la seva crítica al text que ens ocupa, “la vida digital proporciona experiències de narrativa, comunitat, reconeixement, silenci, misteri, serendipitat i el llarg etcètera de formes de negativitat productiva”, però no és desgraciadament el que més abunda.
- La poesia com a contemplació del llenguatge.
Han observa que quan l’obligació de produir s’apodera del llenguatge, aquest es degrada a mer portador d’informació. Ara bé, si la informació és la forma d’activitat que té el llenguatge, la poesia és, en canvi, el llenguatge en mode contemplatiu. En paraules d’Agamben, “la poesía es precisamente (…) el punto en que la lengua, que ha desactivado sus funciones comunicativas e informativas, descansa en sí misma, contempla su potencia de decir y se abre, de este modo a un nuevo posible uso” (438). Per fugir del soroll de la comunicació, ens cal el silenci d’on brolla el llenguatge poètic.
- Iniciar-se en el misteri de la vida.
Per l’autor, només la inactivitat ens inicia en el misteri de la vida. Curiosament, aquest misteri té més a veure amb la immanència de la vida, que no pas amb la seva transcendència. Només quan la vida es posa en mode contemplatiu, es troba amb si mateixa i es contempla a si mateixa. Ara l’invitat d’aquesta festa del pensament que és Vita contemplativa és Gilles Deleuze per afirmar que “una vida es (…) la inmanencia absoluta: es potencia, beatitud completas” (234).
- Reconciliació entre l´ésser humà i la naturalesa.
“La reconciliación entre el ser humano y la naturaleza es el fin último de la política de la inactividad”, (38) afirma Byung-Chul Han inspirant-se en la pintura de Cézanne, en què tot s’ajunta, tot és continuïtat o en la “mística claríssima” de Robert Musil a L’home sense atributs, on les coses es fonen com en un somni. També la poesia té, segons Novalis, la capacitat per a la unificació, la reconciliació i l’amor: “La poesía libera una intensidad que arranca las cosas de su aislamiento y las reúne en una hermosa comunidad” (116). D’aquest escriptor romàntic, Han recupera la seva idea de “societat esdevenidora”, basada en l’ethos de l’amabilitat.
Tot plegat porta l’autor a abraçar el principi ecologista que implica que, per salvar la terra, cal deixar-la estar en allò que li és possible, en lloc d’imposar-li l’impossible, en expressió de Heidegger. Així es pot fer objecció de l’anomenat Antropocè i el seu resultat del total sotmetiment de la naturalesa a l’acció humana, per concloure el seu assaig amb aquest bell final:
“En el reino de la paz por venir se reconciliarán el ser humano y la naturaleza. El ser humano ya no será más que un conciudadano de una república de seres vivos a la cual también pertenecerán las plantas, los animales, las piedras, las nubes y las estrellas” (120).
Bibliografia
La lupa inquieta 