Aquest estiu he llegit Después de lo trans. Sexo y género entre la izquierda y lo identitario, de la filòsofa i crítica Elizabeth Duval. Es tracta d’un assaig contra la reificació de la categoria “trans”, escrit per qui va destacar per reivindicar-se com a tal des de la seva adolescència, i que ara qüestiona el moviment transgènere.
En primer lloc, en critica el caràcter excessivament heterogeni d’aquest moviment, que, segons la seva argumentació, faria “prácticamente imposible” la seva estructuració. En les seves paraules:
“poner en una misma dirección a bloques tan distintos entre sí y con prioridades tan diferenciadas como lo son las mujeres trans, los hombres trans y lo que sea que defina como un todo congruente a las personas no binarias (sin entrar ya en las diferencias internas propias a cada una de esas categorías, que se nos revelan por factores históricos, de clase, generacionales y de racialización como demasiado diversas como para permitir la unidad)”. (266)
Ara bé, un moviment social pot acollir persones amb identitats múltiples i fins amb projectes vitals distints i amb formes d’entendre la militància diversos. Així ho han constatat estudiosos dels moviments socials com Alain Touraine o Alberto Melucci (citats a Della Porta i Diani, 2011). Aquests últims posen com a exemple una recerca sobre el moviment feminista a Milà de principis dels 80, que observà diferents formes de concebre la participació en el moviment:
“Algunas primaron la reflexión personal, otras dieron más relevancia a la intervención externa. Algunas valoraron la acción grupal, sobre todo la solidaridad y los elementos afectivos, mientras que otras insistieron en la importancia de desarrollar nuevas formas de interpretar el mundo (Bianchi y Mormino, 1984)”.
Ara que està en ple debat la llei trans a Espanya, Duval en qüestiona un dels termes centrals: l’autodeterminació de gènere. Considera inapropiat aquest concepte, perquè segons ella el gènere no es pot escollir a voluntat. Evocant la psicoanàlisi de Lacan i citant Gherovici, afirma que “lo trans no es una experiencia del tener sino una estrategia del ser” (65). Hom es troba amb la identitat de gènere, més que no pas l’elegeix. En paraules de Duval, “la identidad sexual (…) es aprendida a través de un lenguaje (lo simbólico) y de las identificaciones (lo imaginario)”; de manera que el gènere mai no seria autodeterminat, sinó producte d’una internalització no autoconscient a partir d’una “determinació” -jo en diria dominació- social i familiar. Estic d’acord que el sistema de gènere no es pot obviar, però aquí l’autora ratlla el determinisme.
D’acord, més que del dret a decidir en el cas de les persones que han iniciat un procés de canvi de gènere es tractaria del dret a ser, del dret a ser diferent, del dret a la diferència, per tant. Tot i que en la seva comesa de negar-li substància a allò transgènere, Duval potser reduiria aquell dret a l’assimilació a les categories de gènere preestablertes, la qual cosa suposa, de fet, una mirada molt conservadora i, de fet, contestada per persones trans, com deixa palès el següent testimoni extret d’una investigació de fa uns anys:
“No se valora el tránsito. ¿Por qué se ignora a la gente que transita, es decir, a aquellos que no se sienten ni hombre ni mujer? No hay que construir constantemente hombres y mujeres transexuales”. (Mas, 2013: 68)
És cert que Duval admet que el joc del gènere s’ha obert i reconeix que la identitat virtual fins i tot pot autodeterminar-se, però en qualsevol cas entén que aquesta autodeterminació no implica una elecció plenament lliure (71), perquè no estaria exempta de determinacions, per exemple en la forma de pensar-se:
«el sujeto no tiene la libertad de ser quien quiera ser, sino solamente la libertad de reconocerse y encontrarse, de comprendre quién es y, si acaso, aunque no sea la regla, qué lo ha llevado a ser aquello que es». (72)
Ara bé aquest reconeixement del propi gènere és un procés que es construeix, en les seves paraules:
«la identidad de género no es algo innato a ser desvelado, sinó que se construye también en el momento en que se revela y se convierte en verdad del sujeto, en el instante en el que se manifiesta». (71)
Duval també reconeix la capacitat d’agència, que defineix -inspirant-se en Butler- com una relació que pot donar-se la volta contra si mateixa, ésser reformulada, ésser resistida. I això li dona peu a aspirar col·lectivament a reformular el llenguatge del gènere.
I malgrat que l’autora despulla les persones trans de qualsevol caràcter social propi, jo entenc que el fet d’haver transitat -o d’estar transitant- per les fronteres del gènere d’una forma no convencional, els dota d’una perspectiva especialment adequada per a ésser crítiques amb el sistema de gènere vigent. De la mateixa manera que, al segle XIX, alguns fills de classe mitjana vinguda a menys i de família jueva que patien l’antisemitisme feren carrera com a intel·lectuals crítics -a qui Mannheim va anomenar intel·lectualitat independent (sozial freischwebende Intelligenz)-, Marx sense anar més lluny; o, més recentment, les teories del punt de vista feministes (feminist standpoint theories), que reconeixen l’especial vàlua de la mirada de les dones. Per què renunciar, doncs, al punt de vista trans?
Bibliografia
Bianchi, Marina i Mormino, Maria (1984). Militanti di Se Stesse. Il Movi-mento delle Donne a Milano. A A. Melucci (ed.) Altri Codici. Bolonia: Il Mulino, 127-174.
Butler, Judith (1990). El género en disputa: el feminismo y la subversión de la identidad. Paidós Ibérica.
Della PORTA, Donatella i DIANI, Mario (2011). Los movimientos sociales. Madrid: CIS/UCM. Capítol 4: “Acción colectiva e identidad”.
Duval, Elizabeth (2021). Después de lo trans. Sexo y género entre la izquierda y lo identitario (2a ed.). La Caja Books.
Harding, Sandra (2012). Feminist Standpoints. A Hesse-Biber, Sharlene Nagy (ed.). The Handbook of Feminist Research. Theory and Praxis. Thousand Oaks: Sage, pp. 46-64.
Mannheim, Karl (1987). Ideologia i utopia. Barcelona: Edicions 62/ Diputació de Barcelona.
Mas, Jordi (2013). La patologización de la transexualidad: un mecanismo legitimador de nuestro sistema dual de género. Quaderns-e Institut Català d’Antropologia 18 (1), pp. 65-79.
La lupa inquieta 