Per Jordi Pascual i Saüc
Poques vegades ens preguntem per la participació política dels col·lectius que pateixen exclusió social. Quan pensem en una persona sense llar, algú que és a la presó o les persones estrangeres, solem donar per descomptat que a penes participen a les eleccions o en convocatòries de participació ciutadana. Suposem que tenen altres problemes més greus i que es desentenen de la política. Potser en part tinguem raó, però en una recerca recent m’he plantejat fins a quin punt l’exclusió social inhabilita per a la participació política i també, a l’inrevés, fins a quin punt la participació política contribueix a la inclusió dels col·lectius exclosos socialment o en risc d’exclusió social.
Gràcies a un encàrrec de la Taula del Tercer Sector (Pascual, 2021), he pogut focalitzar la mirada envers els col·lectius exclosos, però també envers els qui estan en una situació intermèdia, entre la integració i l’exclusió, com ara la gent gran, la infància o les persones amb discapacitat. L’estudi es basa en les entrevistes semidirigides a representants d’associacions de persones en situació actual o potencial d’exclusió (4), a experts coneixedors dels diferents àmbits d’exclusió social (6) i a persones en situació o risc d’exclusió social (3).
Inicialment, em proposaren el terme col·lectius en situació vulnerable per englobar les sis categories esmentades en els dos primers paràgraf, però a mi aquest concepte em sembla massa ampli i, a més, no té perquè significar una mancança. En efecte, com ha observat el filòsof Josep Maria Esquirol tots i totes som vulnerables, en el sentit que tenim capacitat de ser ferits, però això que, en principi, entenem com una debilitat, ell ho considera bo perquè aquesta vulnerabilitat ens fa estar més oberts als altres i al món: és allò que, de fet, ens fa viure, afirma el filòsof. És per això que aquí proposo parlar, més aviat, d’exclusió social, entesa com a
“Un proceso de alejamiento progresivo de una situación de integración social en el que pueden distinguirse diversos estadios en función de la intensidad: desde la precariedad o vulnerabilidad hasta las situaciones de exclusión más graves” (Laparra et al., 2007).
Però a més de veure l’exclusió com un procés continu, crec que cal posar l’èmfasi en la situació de segregació social a la que dona peu, que a l’extrem implica un no accés a determinats recursos, lligat a un no reconeixement de drets i, en definitiva, d’estatus. Per això em sembla tan significatives les paraules de Sergi Moncunill, membre del Consell de participació de persones amb discapacitat intel·lectual de DINCAT, que en la presentació de la recerca va dir que estan cansats de què altres parlin en boca seva, tot reivindicant la capacitat de representar-se. D’aquí la importància de prendre part i tenir veu pròpia també en l’arena política, com en altres àmbits de la vida social. Al meu entendre, la identitat d’un grup depèn, precisament, del seu nivell de participació social i política, i del seu nivell d’inclusió/exclusió, alhora que també influeix en aquests dos factors, en una relació d’interdependència a tres bandes.
Pel que fa a la relació entre el nivell d’exclusió i la participació política, podem dir que hi ha una certa coincidència. Així, els col·lectius que presenten més exclusió social dels estudiats (persones estrangeres en situació irregular, persones privades de llibertat i persones sense llar), que són també els grups que pateixen més estigmatització i segregació social, són els que presenten drets polítics o no reconeguts (cas de les persones estrangeres) o molt poc exercits a la pràctica, cas de les persones privades de llibertat o sense llar. En canvi, escau que hi ha més participació electoral i ciutadana entre els col·lectius socialment més integrats, com és la gent gran i les persones amb discapacitat, amb excepcions com ara la infància i les persones amb discapacitat intel·lectual, tot i que això s’està revertint a poc a poc.
Ara bé, també podem afirmar, complementàriament, que un menor nivell de participació política, sigui electoral o per vies menys convencionals, constitueix una dimensió significativa i consubstancial -juntament amb la precarietat econòmica i l’aïllament social- de l’exclusió social, com l’estudi en qüestió prova de mostrar.
D’altra banda, en els processos d’exclusió sempre intervenen el que Dolores Juliano (2003) anomena retòriques de l’exclusió, que són discursos que estigmatitzen una part de la població considerant-la com a els altres, és a dir, com algú extern a la societat que apareix a la llum de la gent com a marcat negativament i com a mancat de certes facultats i, conseqüentment, de drets. És el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual que, fins final de l’any 2017, no van veure reconegut el dret al sufragi, gràcies a la modificació de la Llei orgànica de règim electoral general, que impedia el vot a qui hagués estat prèviament incapacitat legalment. Però és que encara avui pesa sobre aquest col·lectiu la sospita que no tenen prou condicions per emetre un vot “conscient, lliure i voluntari”, com resa l’esmena introduïda a l’esmentada modificació de la llei pel Partit Popular. Una esmena que reforça el problema de credibilitat que pateixen les persones amb discapacitat intel·lectual, segons denuncia una d’elles:
“El primer problema que tenen les persones amb discapacitat intel·lectual és la credibilitat que tenen envers la resta de persones. Es pressuposa que el que diu no és fiable o no sap de què parla o el que diu és mentida. La gent només es queda amb la façana, no indaga ni veu si el que diu és veritat.”
Per tant, junt amb les barreres jurídiques o físiques, hi ha les barreres simbòliques, que intervenen a l’hora de comptar amb la participació política d’aquests col·lectius.
Ara bé, en l’estudi, a més de considerar les tres principals dimensions de la participació política que consideren Brugué, Pindado i Rebollo (2015), això és la democràcia representativa , la participativa i la directa, he volgut considerar la capacitat d’organitzar-se que tenen aquests col·lectius i d’exercir influència política, és a dir, d’actuar com a agències polítiques. Precisament, una de les conclusions de la recerca és que, a major capacitat organitzativa i d’influència política, més disponibilitat de recursos que afavoreixen la participació política del col·lectiu corresponent. D’aquesta manera, trobem tres tipus de col·lectiu exclòs o en risc d’exclusió social, segons el nivell d’agència:
■ Col·lectius amb un alt nivell organitzatiu i d’agència. Les persones amb discapacitat i la gent gran són, amb diferència i més els primers que els segons, els més organitzats, amb més mobilització i es mostren capaços de posar en marxa tot un seguit de recursos tant propis com aliens que afavoreixen, en aquest cas, l’exercici de drets polítics, com ara el vot.
■ Col·lectius amb un nivell mitjà d’organització i agència. És el cas de les persones privades de llibertat i de les persones sense llar, que compten amb una xarxa d’entitats de suport que fan pressió a l’administració per obtenir més recursos i per millorar les condicions de vida d’aquests col·lectius, la qual cosa afavoreix, indirectament, la participació política.
■ Col·lectius amb un nivell baix d’organització i agència. Entre la infància i joventut i entre les persones estrangeres en situació administrativa irregular es dona un nivell baix d’organització amb fins polítics, si més no en termes convencionals. Tot i que no és menyspreable el sector d’entitats socials que treballen en aquest sector, els drets polítics hi són poc o gens reconeguts, com en el cas dels estrangers de fora de la Unió Europea i els menors de 18 anys.
En definitiva, podem considerar la participació política de les persones en situació o en risc d’exclusió social, com un senyal de salut democràtica i d’inclusió del sistema social i polític. De l’estudi, aquest no en surt gaire ben parat, si atenem al reconeixement de drets polítics d’aquests col·lectius. Si bé tenen completament reconeguts els drets polítics -en igualtat amb la ciutadania de ple dret- les persones grans i, des del 2017, totes les persones amb discapacitat, incloses les persones amb discapacitat intel·lectual, fins aquella data excloses del dret de sufragi, i també les persones privades de llibertat; estan fora del sistema polític formal, per així dir-ho, els infants i els joves fins als 18 anys, les persones estrangeres de fora de la Unió Europea, amb comptades excepcions, i les persones sense llar, llevat de les que estan en contacte amb entitats de suport que els faciliten l’accés al vot. Ara bé, tan significativa és la limitació dels drets polítics en aquests col·lectius, com la limitació en el seu exercici per part de les persones en situació vulnerable que els tenen reconeguts. En particular, les persones que es troben en situació de reclusió i les persones sense sostre van a votar en un percentatge molt baix, de l’ordre del 7,7% els primers i bastant per sota els segons, en les eleccions al Parlament d’enguany.
Si, com hem vist, la participació política és un factor d’inclusió social, d’igual manera que la manca en el reconeixement i exercici dels drets polítics és un senyal inequívoc d’exclusió social, aleshores una recomanació general que ve avalada pel present estudi és que l’extensió de la participació a nous col·lectius suposa, a més d’un enfortiment de la democràcia, un major nivell d’inclusió d’aquestes persones en risc d’exclusió o directament exclosos. Es tracta, doncs, d’una qüestió de justícia social, pel fet que hi ha el reconeixement i exercici dels drets d’una part de la població en joc, però també d’integració social: a més democràcia, més cohesió social.
Bibliografia
Brugué, Quim; Pindado, Fernando i Rebollo, Oscar (2015). Democràcia local en temps d’incertesa. Barcelona: Associació Catalana de Municipis.
Esquirol, Josep Maria (2021). Humà, més humà: antropologia de la ferida infinitat. Barcelona: Quaderns Crema.
Juliano, Dolores (2003) “Cultura y exclusión. Polémica teórica.” Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia [en línia], Núm.19,p.55-67. http://www.raco.cat/index.php/QuadernsICA/article/view/95560
Pascual, Jordi (2021). Les barreres de la participació política: una qüestió de democràcia i cohesió. Barcelona: Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya. https://www.tercersector.cat/sites/default/files/2021-06/2021-06-29_t3s_dossier_catalunya_social_participacio_politica.pdf
La lupa inquieta 