“Pero solo una tiranía puede fundarse en el miedo a perder la vida,
solo el monstruoso Leviatán con su espada desenvainada”
Giorgio Agamben (2020: 137)
Des del punt de vista de la ciència política, podem dir que la gestió de l’anomenada pandèmia de la covid-19 dona molt de si. En primer lloc, hi ha la manera de relacionar-se amb la malaltia, de la qual el lema “Este virus lo paramos unidos” del govern espanyol és ben significatiu. En segon lloc, tenim com ha estat comptabilitzada l’evolució de la pandèmia, cosa que ha donat lloc a diferents criteris de registre i a l’ús de diversos indicadors -del nombre de morts i contagiats inicial a la velocitat de contagi o el risc de rebrot actuals- i, com a conseqüència d’això, hem assistit a un autèntic ball de xifres. En tercer lloc, m’interessa analitzar la forma com l’estat ha reaccionat a l’expansió del coronavirus o, millor dit, a la seva amenaça. Deixaré les dues primeres qüestions per a articles posteriors i em centraré aquí en el tractament estatal de la dita pandèmia. Per fer-ho, em serviré dels conceptes de biopolítica de Michel Foucault, necropolítica d’Achille Mbembe i de la tesi de la generalització de l’estat d’excepció de Giorgio Agamben.
Comencem per la biopolítica de Foucault. Aquest historiador -com li agradava declarar-se- francès situa al tombant entre els segles XVIII i XIX el que considera l’inici de l’estatalització d’allò biològic. Aquesta expressió significa que l’estat passa a fer-se càrrec de la vida de la població, entesa com una qüestió col·lectiva. Del principi de la vella sobirania basat en el lema “fer morir, deixar viure”, que deixava en mans del monarca absolut el dret de matar, es passa al principi del dret de fer viure i, al límit, de deixar morir, que guiarà a partir d’aleshores la comesa de l’estat modern. És en aquest context que cal entendre la biopolítica com la tecnologia del poder destinada a controlar l’home en tant que espècie. És el temps en què els sabers demogràfic i estadístic obtenen l’estatus de ciència i acabaran aportant les eines necessàries per al desenvolupament de la gestió científica de la població. Natalitat, fecunditat, morbiditat i mortalitat, passen a formar part de l’aparell de coneixement desplegat per al control de les constants de la població, presa com un cos unitari. Així, de les epidèmies medievals es passa al concepte d’endèmia, que implica una afectació més duradora que en el cas de l’epidèmia i un tractament de la malaltia i la mort com a costos econòmics. No oblidem que l’estat és cada cop més un instrument per garantir la reproducció de la força de treball, per emprar uns termes marxistes. Es tracta de governar la població per fer-la productiva, dirà Foucault. La biopolítica és el poder aplicat a l’optimització de la vida, el poder de fer viure, que implica relegar la mort a un segon terme. Així, a diferència de l’antic règim, la modernitat amaga la mort, perquè és on mor el poder, on aquest deixa d’exercir-se.
En paral·lel a aquest tractament de la malaltia com a problema col·lectiu i econòmic, la medicina s’enfoca ara envers la higiene pública i la medicalització de la població. Aquest dispositiu de saber-poder que és la nova ciència mèdica prendrà un valor estratègic, ja que s’ocupa tant sobre el conjunt de la societat, com del cos individual. És, doncs, un excel·lent exponent de l’articulació dels mecanismes reguladors i disciplinaris de la població.
Al meu entendre, ara assistim, amb la crisi del covid-19, a l’exacerbació del règim de la biopolítica. I això em sembla evident a partir de dues constatacions. En primer lloc, la declaració de pandèmia per part de l’Organització Mundial de la Salut implica donar una volta més al concepte d’endèmia que analitzà Foucault, per accentuar dos aspectes: d’una banda, el seu caràcter global en el sentit de mundial i, d’una altra banda, la universalitat de l’afectació, en el sentit que ara tots hem passat a ésser susceptibles de contagiar-nos del coronavirus (i a la vegada a ésser susceptibles d’esdevenir focus de contagi). Tots som potencialment contagiosos i contagiables. Davant d’una amenaça vista així, comparada a la pràctica per alguns estats occidentals amb el terrorisme, els estats -amb lleugeres variacions en les seves polítiques- han assumit el lideratge en la lluita contra el virus -treient a relluir el seu arsenal de retòrica bèl·lica decimonònica. I han reaccionat amb mesures més pròpies de la vella sobirania -tancant fronteres i aplicant confinaments i tocs de queda- que no pas amb propostes de l’era digital, com ha observat Byung-ChulHan, comparant-les amb les adoptades pels estats asiàtics, centrades en el control de la població per mitjà de les noves tecnologies.
En segon lloc, aquesta crisi ha situat la medicina en el centre de totes les mirades i els governants s’han encomanat a aquest saber-poder. Els departaments de sanitat han passat a comandar la gestió de la crisi i, sobretot, el discurs mèdic hegemònic sobre el coronavirus ha passat a condicionar totalment les nostres vides. Tots ens hem posat en guàrdia pel perill de mort que se suposa que comporta el SARS-CoV-2, perquè un nou paradigma mèdic ens ha advertit de l’amenaça que entranyen aquestes partícules (no són ni microorganismes, perquè no són éssers vius). Més endavant, m’ocuparé amb més deteniment de l’evolució que ha fet la medicina des de considerar els virus com a patògens tolerats per l’organisme gràcies a la resposta del sistema immunitari, fins a considerar-los un perill a combatre.
Curiosament, el mateix Foucault advertia -ja l’any 1976!- sobre el perill de la biopolítica portada a l’extrem:
“Este exceso del biopoder aparece cuando técnica y políticamente se le suministra al hombre la posibilidad no sólo de organizar la vida, sino sobre todo de hacer proliferar la vida, de fabricar materia viviente y seres monstruosos, virus incontrolables y universalmentes destructores” (1992: 263).
Ara bé, més enllà d’aquesta distopia foucaultiana de crear vida que mata, el propi règim de la biopolítica té incorporat en el seu si, com si d’unes vàlvules d’escapament es tractés, les condicions en les quals esdevé legítima la mort. Foucault va mostrar com el racisme d’estat tenia aquesta funció, quan aquest condemnava a la mort política, és a dir a la deportació els estrangers “il·legals”. Però el filòsof camerunès Achille Mbembe va anar més enllà en anomenar necropolítica els processos que, com el racisme, són per al poder la coartada que els permet dictar qui pot viure i qui ha de morir (que a Occident sol ser en sentit simbòlic i a l’Àfrica i en els països colonitzats, en sentit literal). La qüestió és si cada cop més sectors són exclosos de la protecció de la biopolítica de l’estat també en els països occidentals, on ja no tan sols els “immigrats il·legals”, sinó també els sense llar o fins la gent gran són sobreexposats a les inclemències que genera el propi sistema, com apunta Fátima Lima (23).
Però junt a les morts, simbòliques o reals, allò més preocupant és la normalització de l’estat d’excepció que estem vivint i que ha denunciat Giorgio Agamben. D’aquesta excepcionalitat que es vol fer normal, bé en sabem prou els catalans, abans i tot del coronavirus -recordem el 155. Un estat d’excepció ara disfressat a l’Estat Espanyol d’estat d’alarma, que cap partit polític ha gosat qüestionar. És com si tornés el fantasma del Leviatan, de l’estat absolut, ara que la biopolítica es tenyeix de necropolítica.
Bibliografia
Agamben, Giorgio (2020). “La invención de una epidemia”. A Diversos Autors. Sopa de Wuhan. ASPO. pp. 17-19.
Foucault, Michel (1992). “Del poder de soberanía al poder sobre la vida”. Genealogía del Racismo. De la guerra de razas al racismo de Estado. Madrid, Ed. de La Piqueta (col. «Genealogía del Poder», 21), pp. 147-273.
Han, Byung-Chul (2020). “La emergencia viral y el mundo de mañana”. A Diversos Autors. Sopa de Wuhan. ASPO. pp. 97-112.
Lima, Fátima (no especificat). Bio-necropolítica: diálogos entre Michel Foucault e Achille Mbembe. Arquivos Brasileiros de Psicologia, 70: 20-33
La lupa inquieta 