“Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos”
Eduardo Galeano
Torna el racisme (si és que se n’havia anat, que potser no). Si més no aquest juny els mitjans de comunicació han posat el focus en un seguit de fets que no han dubtat a titllar de racistes. L’epicentre ha estat, un altra volta, els Estats Units, ara Minneapolis, on un policia va assassinar un afroamericà, en reduir-lo, fet que va fer revifar el moviment Black Lives Matter, l’eco del qual s’ha escampat arreu del món. Ja més a prop nostre, s’han conegut fets també qualificats com a racistes, com la vexació de què fou objecte un jove a Sant Feliu Sasserra per part de sis mossos, l’atac a un pis ocupat per joves magrebins a Premià de Mar o la dificultat per accedir a un habitatge per part de treballadors temporers africans al Segrià. Però, com és que una teoria, el racisme, que la ciència fa temps que ha desestimat, inspira encara pràctiques ben vives?
Per entendre-ho haurem de fer una mica d’història.
Trobem l’origen del racisme en el temps en què la ciència la feien aristòcrates vaguerosos. Fou, precisament, el comte de Gobineau qui, en el seu Assaig sobre la desigualtat de les races humanes (1853), intentà explicar la diversitat cultural a partir del concepte de raça. Des d’aleshores, el racisme té com a postulats principals:
a) la població humana es pot dividir en agrupacions anomenades races
b) les races es caracteritzen per compartir un seguit de característiques genètiques.
c) les característiques biològiques de les races determinen les possibilitats mentals i culturals dels subjectes.
Aquestes proposicions es van convertir en una legitimació perfecta del colonialisme i la sobreexplotació d’uns pobles per uns altres, incloent pràctiques com l’esclavatge. Més endavant, va inspirar la maquinària eugenèsica del nazisme i de l’apartheid sud-africà. Ara bé, del segle XIX ençà, el racisme ha anat mutant fins esdevenir una teoria desautoritzada per la moderna genètica i rebutjada pels grans organismes internacionals. Sobretot, l’holocaust nazi va marcar un abans i un després, de manera que cap més estat es reclamà hereu obertament de les doctrines racistes, a excepció de l’apartheid sud-africà. Vol dir això que el racisme va desaparèixer? No ben bé. Potser sí que va anar perdent adeptes entre científics i polítics, però les seves nocions han estat encara presents en el món quotidià de la gent, donant vida a prejudicis i tabús difícils d’erradicar, alimentant el que s’ha anomenat -manllevant el terme del feminisme- el microracisme, és a dir, a un racisme pràctic. El que inspira, per exemple, els criteris implícits que empra la policia a l’hora de fer identificacions a peu de carrer.
I, d’altra banda, altres ideologies igualment inspirades en la desigualtat i l’exclusió socials han pres el relleu del racisme en l’àmbit polític, però també en algunes esferes de l’antropologia. Com ha observat l’antropòloga Dolores Juliano, el culturalisme (Verena Stolcke ha parlat de fonamentalisme cultural) ha reemplaçat el racisme a l’hora de proveir d’arguments a les retòriques de l’exclusió. Així, ja durant els 80, Jean-Marie Le Pen vestí el seu Front National d’un discurs basat en la diferència cultural per justificar l’expulsió de les minories ètniques de França.
Encara hi hagué un segon factor que contribuí a l’hegemonia del culturalisme i fou l‘enfonsament del bloc soviètic i el desplaçament de l’alteritat occidental vers la frontera amb l’Islam, frontera que alguns analistes van magnificar com ara Samuel Huntington, amb el seu famós libre El xoc de civilitzacions?
Així, almenys des de Gobineau, podem considerar el racisme com una ideologia o, encara més precisament, com una doctrina que ha orientat pràctiques discriminatòries que de vegades ha justificat la desigualtat extrema (esclavitud), de vegades ha servit de coartada per a l’exclusió. Ja ho va observar l’antropòleg Louis Dumond: en les societats igualitaristes, com ara els EUA, la pervivència paradoxal del racisme s’explica perquè legitima la discriminació racial (és a dir, funciona com a excusa per saltar-se la norma de l’igualitarisme). Michel Foucault va aplicar aquesta lògica al racisme d’Estat, que permet fer compatibles la biopolítica (és a dir, la política per la qual l’estat es fa responsable de la vida de la seva població) i la mort política que suposa, per exemple, l’expulsió dels estrangers en situació d’irregularitat jurídica en societats aparentment obertes i favorables a la igualtat. O, en menor mesura, el no reconeixement de drets polítics als ciutadans de segons quines nacions, condemnant-los a la condició de no ciutadania.
Per tant, més que una ideologia, avui el racisme ha esdevingut part d’una tecnologia del poder -emprant una altra vegada una noció de Foucault. I no tan sols en mans de l’Estat, sinó a peu de carrer, en les lluites on les etiquetes “moro” o simplement “immigrant”, s’utilitzen com a part d’estratègies de minoració de l’altre. És el que es va viure a Premià de Mar a meitat de juny, quan un pis on vivien ciutadans d’origen magrebí, fou assaltat a cops de pedra i al crit de “moros fora!”. Curiosament, però, els veïns que des de feia setmanes havien atribuït a aquests ciutadans estrangers la responsabilitat en la comissió de furts amb cert grau de violència, inclosa una agressió de violència masclista -que els Mossos de la població van desvincular de les persones que foren objecte de l’atac racista-, s’afanyaren a rebutjar el fet d’ésser qualificats com a racistes. Davant d’aquesta posició, les entitats que havien denunciat inicialment una campanya de criminalització de persones racialitzades, després de l’esmentat atac, varen reaccionar amb dues línies d’acció complementàries. En primer lloc, van refundar la coordinadora Premià per la Convivència, que havia sorgit arran del conflicte per la ubicació d’una mesquita a aquesta localitat maresmenca. En segon lloc, però, van optar per una estratègia d’acostament al veïnat del barri on succeí l’atac xenòfob, així com a les associacions de veïns de tota la vila, prioritzant obrir vies de diàleg comunitàries, abans que fer una campanya de contingut antirracista. Segurament, aquesta prudència per no caure en la polarització evità que Premià de Mar es tornés a dividir en dos com 18 anys enrere.
Aquesta estratègia és, al meu entendre, encertada, perquè aquí no ens trobem davant d’un racisme organitzat i reconegut, com en el cas dels grups d’ultradreta, sinó amb un racisme difús i pràctic, en el sentit que inspira certes accions de discriminació basades en la noció de raça. Davant d’això, els moviments socials d’esquerres tradicionalment antirracistes fan bé de guiar-se per un comunitarisme basat en la diversitat cultural com a valor, i que proposa gestionar els conflictes que se’n deriven i que obren una oportunitat als agents socials a replantejar-se les bases de les seves accions i, així, orientar-les amb valors no racistes. No es tracta ja, doncs, de fer una croada contra els suposats racistes que, com a militants d’organitzacions polítiques són una franca minoria, sinó de desmuntar els ressorts que fan que, en determinades circumstàncies, alguns sectors utilitzin el racisme amb fins de lluita. En definitiva, a més de denunciar sense paliatius el racisme d’estat, es tracta de prevenir el racisme allà on apareix, on es practica, és a dir, al carrer. Més que identificar si algú és o no és racista, cal posar el focus en el racisme que es fa per desactivar-lo.
Bibliografia
La lupa inquieta 